Poques vegades es parla del paper real dels polítics a la societat. Se’ls acusa de no fer propostes, de ser destructius quan son a la oposició, d’estar venuts al capital y, en molts casos, tot això és completament cert. També ho están alguns sectors dels jutges o dels periodistes, però per alguna raó, si exceptuem els casos flagrants, no es posa tan el focus en ells com en els polítics.
Potser hauriem d’apostar per una nova forma de fer política, més propera al ciutadà i més allunyada de la politiqueria interna dels partits. Probablement un dels grans problemes d’aquesta societat és la propia estructura que s’ha donat a l’Estat. El fet de que els partits acumulin bona part del poder, enlloc de la representativitat, porta a que la representació dels diputats per les seves circumscripcions sigui purament anecdòtica i casos com els de Rubalcaba a Càdis o Macarena Olona també a Andalusia, quan mai cap dels dos hi va viure mai, siguin el pa de cada dia.
És a dir, per canviar la política, s’ha de canviar l’estat sencer. Seria impossible imagirnar-se al nostre país una presidenta del Govern destituida pel seu propi partit com ha passat a Anglaterra. Menys encara quan també ho va ser el seu antecessor. Aquí els partits tenen tant poder que están per sobre del propi Estat. El líder polític, per herència probablement del Franquisme, és reverenciat i protegit a nivells inimaginables. Aznar, Rajoy, Felipe González, han sortit indemnes de les seves presidències, igual que Esperanza Aguirre que ho era tot a Madrid, o sense anar tant lluny, Pujol a Catalunya. I molts d’altres, a qui els seus partits i l’Estat han protegit. El trilerisme judicial en aquest sentit ha estat de traca.
La falàcia de la Transició no va ser que els “pares fundadors de la democràcia” visquessin una situació complicada post Franquista, que és cert, es vivia en un ambient altament inflamat, sino que es donés l’aparença de democràcia a una cosa que realment no ho és. És obvi que entenem que no es podia fer un canvi (o potser sí) radical i tornar a la legitimitat d’una república que va ser derrocada amb un cop d’Estat i la consegüent guerra civil espanyola. 40 anys de franquisme i més de la meitat de la població espanyola en contra de “tornin els rojos” van posar molt difícil el canvi necessari, sobre tot amb tot l’exercit encara molt present a la vida pública i buscant excuses per fer un cop d’Estat.
Però aquell Franquisme que no va ser mai netejat de la societat espanyola segueix present avui en dia: A la política, als mitjans, als estaments judicials…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada